dimarts, 29 de desembre de 2009

Els BATLLE: la meva família



Feia temps que ho volia fer, però ho anava deixant per a més endavant. Això d'avui només n'és el començament. No en conec tota la història, només alguns detalls. Part d'aquesta història es troba a diversos arxius.

Estic parlant dels Batlle, estic parlant de la meva família i de la seva història. Caldrà (potser quan em jubili) que em dediqui a cercar peces d'aquest trencaclosques que per a mi és la història dels Batlle. Una família amb un arbre geològic antic, frondós i robust, amb arrels al segle XI (l'arbre de la família Batlle és un dels documents que hauré d'anar a buscar als arxius, ja que s'ha extraviat el que ens havia regalat la família VIADER).

No ha passat el mateix amb el document escrit per n'Eduard de Batlle i Descatllar, un dels meus besavis, que reprodueixo i transcric. El va titular BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT (és refereix al "Privilegio concedido por S.M. CARLOS II, rey de las Españas a Juan Batlle del lugar de Parets del Ampurdán en el Principado de Cataluña. MDCLXXVIII" i en parlaré més endavant)

I ho faig, com diu l'Eduard de Batlle i Descatllar, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Ho faig en memòria del meu avi, en Ramon Batlle i Gordó, de la meva mare, l'Anna Batlle i Sagristà i dels altres familiars que he conegut i estimat i que ara també són morts. Però ho faig sobretot per a la meva germana Montserrat i el meu cosí Ramon Martí Batlle i els seus fills: l'Oriol, la Flora i la Laia. I pel meu pare, el Josep González Navarro, i, per suposat, ho faig per a mi que ho vull compartir amb la meva família àmplia (de sang o no) i les amigues i amics i les lectores i lectors.

BREU ACLARACIÓ A AQUEST DOCUMENT
La casa Pairal dels Batlle de Parets estava situada en el Lloc anomenat Santa Llogaria de Parets d'Empordà en la província de Girona, a tres kilòmetres del Poble de Bàscara.

A mitjans del segle 19, residia en ella en Ramon de Batlle i de Feliu, orfe de Pares i amb vuit germans dels quals ell era el major i hereu.


Ramon de Batlle i de Feliu

Per als anys del 1856 al 1858 el dit hereu contragué matimni amb na Maria dels Dolors de Descatllar i de Saleta, natural de Quadres en el poble de Gurb, província de Barcelona i a cinc kilòmetres de Vic. Hagueren quatre fills d'aquest matrimoni: en Lluís, en Joaquím, na Pilar i el que firma aquest escrit. Morí la pobre mare deixant-los tots petits per allà l'any 1866 i als voltants de 1870 el seu marit contragué segon matrimoni del que no hagué successió.



Els contratemps que la casa Batlle venia suportant, els molts gastos que l'educació i dots dels germans ocasionaven i també la qüestió política en la guerra civil carlista acabaren d'embolicar el patrimoni de la família i vingué un dia que honradament el cap de la família ja anomenat decidí cedir als seus acreedors tots els seus béns en pagament dels deutes que de temps immemorial pesaven sobre d'ell i agravats en aquesta última època per les causes ja citades.

D'aquesta manera desaparegué la casa Pairal de nostres avantpassats que sense aquesta petita aclaració no sabrien ni on havia existit.

Aquest document adjunt fou extraviat alguns anys i recuperat per mi, el deixo al meu fill únic varó en Ramon Batlle i Gordó, amb l'encàrrec de que el guardi i vagi a mans dels més seriós i entenimentats dels nostres descendents, no per aliment de vanitats ni grandeses, que sortosament el Món ja ha anat democratitzant-se sinó com a preciós record de tots els nostres benvolguts i dignes avantpassats.

Barcelona any 1925

Eduard de Batlle i Descatllar
Fa més d'un segle que el meu besavi Eduard va haver d'abandonar per sempre Can Batlle, en passar a ser propietat dels creditors de la família, i venir de molt jovenet a guanyar-se la vida a Barcelona. Però Can Batlle continua sobresurtin per la seva noble estructura i dimensions.

Anna González Batlle

divendres, 9 d’octubre de 2009

LA SETMANA TRÀGICA A SANT ADRIÀ



Xerrada a càrrec de Pep Martínez Barceló

La Setmana Tràgica va transcendir els límits de Barcelona ciutat.
Què va passar a Sant Adrià, aleshores un poble encara agrícola,
amb mig miler d'habitants?

Aquests dies fa 100 anys de l'execució d'Antoni Malet,
acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica a Sant Adrià.

diumenge, 9 d’agost de 2009

JA FA 70 ANYS. No oblidem les Tretze Roses



Mare, germans, amb tot l’amor us demano que no em ploreu. Jo surto sense plorar. Em maten innocent, i moro com ha de morir una innocent (...).
Que el meu nom no s’esborri de la història.
Fragment de la carta de Julia Conesa (agost 1939)


Dedicat a:
Carmen Barrero Aguado
Martina Barroso Garcia
Blanca Brissac Vázquez
Pilar Bueno Ibáñez
Julia Conesa Conesa
Adelina García Casillas
Elena Gil Olaya
Virtudes González García
Ana López Gallego
Joaquina López Laffite
Dionisia Manzanero Salas
Victoria Muñoz García i
Luisa Rodriguez de la Fuente

Les amigues de l'Agrupació Dones de Dalt ens han recomanat la lectura de l'article JA FA 70 ANYS sobre les Tretze Roses, escrit per Oriol Yuguero Torres.

Obedient com sóc (a estones), ho he fet i he descobert que l'autor és metge, regidor de Joventut de l'Ajuntament de Lleida... i que el seu blog es diu MIRANT DES DEL CAMPANAR. No cal dir-vos que m'ha agradat: els campanars, en general, són uns MIRADORs excel·lents! En aquest cas, a més a més, es tracta del campanar de la Seu Vella de Lleida. Poca broma!

El 5 d’Agost de 1939, 13 noies de la llavors Joventut Socialista Unificada van ser afusellades amb altres companys al Cementiri de Madrid. El motiu que va justificar la sentència del Consell de Guerra va ser haver-se adherit a la rebel·lió contra l’ordre establert pel dictador Franco.

Ja han passat 70 anys d’aquell tràgic fet que va mostrar fins a quina crueltat podia arribar el bàndol feixista, un cop acabada la guerra. Tots els joves que van perdre la vida, ho van fer per haver defensat els seus ideals i per haver-se mantingut ferms en la seva lluita per la llibertat.
Amb motiu del 70 aniversari de la seva execució, un dels episodis més cruels de la repressió franquista, s'han publicat diversos reportatges. Us en recomana un, La corta vida de trece rosas, perquè crec que ajuda a situar el fet en el context del moment.

El 5 d'agost de 1939 van assassinar les tretze roses i altres 43 joves. Aquell dia no va ser excepcional. Les delacions, les detencions, les vexacions... les execucions eren el pa de cada dia.

Ens cal recordar que aquestes persones van existir i van morir per defensar la llibertat. Per això no les hem d'esborrar de la història. Ni a elles ni a tantíssimes altres dones i homes que han tingut un paper a la nostra història. Els hi devem.





A Tomasa Cuevas, in memoriam


PUBLICAT per ANNA GONZÁLEZ BATLLE en el:
el mirador de les dones: JA FA 70 ANYS. No oblidem les Tretze Roses

diumenge, 19 de juliol de 2009

LES SENYORETES D'AVINYÓ A LES BARRICADES



De la ciutat de les bombes del mil nou cents a la Barcelona metropolitana del vint-i-u

Al començar el segle XX, de Barcelona en deien la ciutat de les bombes, però era molt més que això. Era la ciutat de les fàbriques amb el “Manchester català” al Poble Nou i, també, el barri de Pequín, tot just tocant-se. Al carrer d'Avinyó, els maçons tenien lògies i un jove Picasso pintava les "Senyoretes" inspirant-se en una casa de barrets d'aquest carrer. El doctor Zamenhof visitava la ciutat atret per les associacions i escoles esperantistes que volien comunicar-se amb tot el món. Agrupacions espiritistes sorgien com alternativa a les creences clericals. El món obrer ja havia protagonitzat importants vagues generals i s’estava organitzant; els ateneus i les societats obreres impulsaven l’educació, la cultura i la ciència. Les escoles laiques amb l’educació racionalista (científica) naixien com alternativa a la influència de l’Església. Els partits polítics de la burgesia, de les classes populars i del proletariat s’estaven organitzant: solidaritat catalana, solidaritat obrera, els republicans radicals, els de la Lliga, els socialistes, els anarquistes... El català es mantenia com la llengua d’estar per casa per a uns i d’il·lustració per a altres.

Barcelona lluitava per “ser i estar al món”. Sense muralles i havent incorporat els municipis del pla naixia, tot just amb mig milió d'habitants, la Barcelona metropolitana. Tots aquests fets i altres feien bullir la ciutat, la trasbalsaven i, alhora, la feien atractiva, poderosa i sense entranyes, misteriosa i influent, enlluernadora i traicionera.

Tot sovint les solidaritats s’imposen i a retruc les denuncies i els odis guanyen la partida. Personatges entranyables com Narcís Monturiol (aquest any se celebra el 150 aniversari de l'avarament del primer Ictineu) van jugar tots els papers de l’auca, lluitador polític, científic inventor, inversor (avui en dirien emprenedor) va morir oblidat. Al contrari li passà a Ferrer i Guardia que, precisament, per ser "assassinat legalment" amb altres 4 homes de les barriades (N.S.E.O.) ha esdevingut mite (ben fet). Perquè importa. Barcelona ha estat objecte d’Odes, acabades i inacabades, perquè en la seva brutícia i en com la transforma rau el seu pervenir tant com en la seva neteja i claredat.



Les barricades, amb la llum de les fogueres, esdevenen símbol, social i polític. A la Setmana Tràgica, les" senyoretes d'Avinyó" baixen a les barricades. En molts casos les encapçalen. Es trenquen tradicions ancestrals i les dones esdevenen protagonistes, un instant. Aquelles dones i la ciutat ens diuen:

Soc a les barricades i, també, a casa:
Obrera i prostituta; burgesa i conservadora.
Soc dona que dóna vida,
em rebel·lo contra el "tribut de sang",
a les barricades.
Perquè soc qui soc, al reconeixem, reneixo.


A partir del juliol de 1909, Barcelona deixa enrere la ciutat de les bombes i es converteix en la ciutat de la llum.

Pep Martínez Barceló

Carrer d'Avinyó (Barcelona), 19 de juliol de 2009

dimecres, 1 de juliol de 2009

LA PRESÓ DE DONES DE LES CORTS (1939-1955)


"Cap placa no recorda avui l'existència de la presó de dones de les Corts a Barcelona, ni tampoc reconeix els milers de presoneres tancades dins els seus murs durant la repressió franquista, entre 1939 i 1953.
L'antic edifici va ser enderrocat, i al seu lloc s'alcen ara uns grans magatzems: El Corte Inglés de Diagonal."
Per aquest motiu us recomanem amb entusiasme una pàgina molt interessant i molt ben feta, la de la Presó de dones de les Corts, 1939-1955

Aquesta pàgina web pretén ser un homenatge virtual a les dones presoneres de Les Corts. Tomasa Cuevas, Soledad Real, Enriqueta Gallinat, Maria Salvo, Laia Berenguer ... són dones que van ser condemnades a romandre durant anys a la presó de Les Corts, alguna d’elles abans o després de l’exili.

La història de la presó de Les Corts ha aconseguit sobreviure a un lloc físic. El record de les supervivents ho ha fet possible. Però, el fet que aquestes supervivents fossin dones no va fer més que espessir al seu voltant aquest mur de silenci, víctimes del triple estigma social al qual s’enfrontava tota excarcerada política durant el franquisme i la transició en la mesura que era roja, ex-presa i dona. Per les preses de Les Corts, l’oblit o la indiferència van marcar el pas a les excavadores del desarrollisme franquista que van demolir l’edifici que allotjava la presó.

En aquesta pàgina web podem trobar des de la història de la presó, context històric, testimonis, entrevistes i fotografies, fins a diferents recursos com documentals i imatges sobre la presó reproduïdes a les publicacions oficials del règim franquista sobre el món penitenciari.

Una frase de Manuel Vázquez Montalbán dóna pas a la carpeta de les imatges
La mentida d'aquell règim era visual, abans que res visual, i en el futur serà imprescindible que els historiadors adjuntin a llur escriptura analítica les imatges d'aquells comediants sagnants.
Manuel Vázquez Montalbán, 1992. "Autobiografía del general Franco"
Us convidem a veure les imatges i a llegir els texts

dilluns, 25 de maig de 2009

ELLACURÍA, CRIM SENSE CÀSTIG



La guerra civil a El Salvador va ser un conflicte llarg i sagnant, pel qual van passar molts dels millors reporters de guerra del moment i que es va convertir en part de la seva memòria sentimental i professional. Però avui El Salvador tot just ocupa espai en els telediaris o en els periòdics. Coses de la geoestrategia mundial, que ha traslladat el focus dels mitjans a països com L'Iraq o Afganistan i ha convertit a Centreamèrica en una regió mig oblidada informativament parlant.

Així quan l'equip d'En Portada va arribar a San Salvador vàrem tenir una curiosa sensació de salt en el temps. A més, anàvem a furgar en el record d'un episodi també gairebé oblidat, la matança dels jesuïtes en la Universitat Centroamericana, que ha tornat a una certa actualitat al convertir-se en un dels casos que investiga l'Audiència Nacional, en virtut del cada vegada més polèmic principi de justícia universal.

El cas Ellacuría, això va ser evident des del primer moment, és un cas molest, que s'emmarca de ple en el debat sobre l'anomenada memòria històrica, molt actual a Espanya. A més, nosaltres nosaltres arribem en un període sensible, durant la campanya electoral de les presidencials, a fer preguntes incòmodes.

Va ser molt significatiu el silenci d'alguns membres de la jerarquia eclesiàstica i, sobretot, d'alguns polítics. I va ser curiós comprovar com el discurs dels que prefereixen que no se sàpiga la veritat és sempre el mateix: No cal reobrir ferides, cal mirar cap a davant, és millor no remoure el passat.

En una petita localitat al nord del país, batejada Ignacio Ellacuría en honor al sacerdot jesuïta, dues camperoles ens van explicar com, al final de la guerra, els seus fills petits van ser massacrats en un bombardeig de l'Exèrcit. No està clar si va ser deliberat o un error, però gairebé 20 anys després, estan dolgudes sobretot perquè mai ningú els ha demanat ni tan sols perdó.

Aquestes mares, com molts altres salvadorenys, no obliden. Amb el seu testimoniatge, que ens va emocionar en molts moments, cobra el seu sentit la necessitat de mantenir l'anomenada "memòria històrica". Les seves ferides només es tancaran quan es conegui tota la veritat del que va ocórrer en aquells anys.

Antonio Carreño. Guionista d'ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO

Premeu aquí per veure ELLACURÍA, CRIMEN SIN CASTIGO


Veureu com l'equip del programa ha tornat a l'escenari de la matança i ha entrevistat a alguns dels caps militars imputats en la querella presentada a Espanya, entre ells al general René Emilio Ponce (*), que presumptament va donar l'ordre d'assassinar als jesuïtes i no deixar testimonis.

També ha entrevistat al jutge que va dur el judici a El Salvador i al fiscal assignat al cas, que va renunciar per les pressions a les quals es va veure sotmès.

L'anàlisi es completa amb entrevistes a ex guerrillers, autoritats eclesiàstiques i familiars de víctimes de la guerra civil.

També inclou declaracions de Maurici Funes, president electe del país i el líder del FMLN, l'antic escamot que va guanyar les eleccions del passat 15 de març. En Portada també ha pogut comprovar com avui, 17 anys després de la fi d'un conflicte que va deixar 75.000 morts, El Salvador segueix sent un dels països més pobres, i també més violents, d'Amèrica Llatina.



(*) curiosament (per a mi) el general Ponce està lligat a MIDES (Manejo Integral de Desechos Sólidos), que va tancar les portes de l'abocador de la seva propietat als residus dels municipis de l'àrea metropolitana de San Salvador, causant una veritable problema


divendres, 1 de maig de 2009

El primer PRIMER DE MAIG


Barcelona (LGV, 2 de maig de 2009)
...salen de sus celdas. Se dan la mano, sonríen. Les leen la sentencia, les sujetan las manos por la espalda con esposas, les ciñen los brazos al cuerpo con una faja de cuero y les ponen una mortaja blanca como la túnica de los catecúmenos cristianos. Abajo está la concurrencia, sentada en hilera de sillas delante del cadalso como en un teatro... Firmeza en el rostro de Fischer, plegaria en el de Spies, orgullo en el del Parsons, Engel hace un chiste a propósito de su capucha, Spies grita: "la voz que vais a sofocar será más poderosa en el futuro que cuantas palabras pudiera yo decir ahora». Les bajan las capuchas, luego una seña, un ruido, la trampa cede, los cuatro cuerpos caen y se balancean en una danza espantable...

Fragment de la crònica de José Martí, sobre l'execució dels condemnats pels incidents de Haymarket, acusats de ser enemics de la societat i de l'ordre establert: els Màrtirs de Chicago.
José Martí, l'Apostol de la Independencia Cubana, l'any 1887 era corresponsal del diari La Nación (Buenos Aires) a Chicago.

Imagineu-vos
Imagineu-vos que som a l'any 1886. El dia 1 de Maig, dia encara sense cap significació especial, convocats pels sindicats, mig milió de treballadors dels Estats Units d'Amèrica fan vaga per a reivindicar la jornada de 8 hores. L’organització ha estat perfecta. Totes les vagues i manifestacions han sigut absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquest divendres 1 de Maig, pels carrers de Chicago han desfilat 90.000 persones. (un parèntesi: les facilitats de comunicació són molt escasses! ni telèfon, ni molt menys internet, no cal dir-ho)

Ara és dimecres 4 de maig. Plou a la plaça de Haymarket. Són les 10 del vespre. La participació al míting ha estat baixa (no ha estat ben organitzat) i queden poc més de 200 persones a la plaça. Pujat al carro que serveix de tribuna, continua parlant en Samuel Fielden, un dels organitzadors. El cap de la policia ordena que es dissolguin....
I de sobte una bomba amb metxa encesa vola per l’aire, probablement llançada des d’un país (no se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions; potser un provocador pagat per la patronal). L’artefacte cau a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte a un agent de la policia. Tota la policia a la vegada obre foc contra els treballadors. El caos a les fosques, amb la pluja i el fum és horrorós... El resultat, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) morts a trets, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), ferides.

A les poques hores, la repressió es posa en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estan detinguts..... I començarà la farsa del judici: un procés que serà un atemptat al sentit comú i ultratge a la decència i qualsevol noció de jurisprudència.

A més del web de la Chicago Historical Society and Northwestern University trobareu, per exemple, més informació sobre els fets de Haymarket en aquest butlletí de CCOO.

8 hores per a treballar
8 hores per a descansar
8 hores per a poder gaudir de la vida

Aquesta era la divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia que els treballadors reclamaven (i reclamen).
Els fets de Haymarket cal emmarcar-los en la lluita per les 8 hores.


L'any 1889, el Congrés Obrer Socialista de la II Internacional, reunit a París, va decidir convocar el dia 1 de maig la primera FESTA DEL TREBALL en memòria dels Màrtirs de Chicago. Les manifestacions del Primer de Maig de 1890 van ser un èxit a tot el món industrialitzat i es va decidir repetir-les anualment.

Barcelona 1890, el primer PRIMER DE MAIG
La responsabilitat d'organitzar el primer Primer de maig a Barcelona va recaure en gran part sobre la Unió General de Treballadors (UGT). Es tractava d'organitzar, seguint les instruccions de la II Internacional, una manifestació massiva i pacífica.

El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava

  • la prohibició del treball als menors de 14 anys,

  • l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament,

  • la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut,

  • l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’una dia i mig...


El dia 1 de maig va començar amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar el míting, unes 25.000 persones van participar a la manifestació que va baixar Rambla avall fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions.

Aquesta celebració del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat fundat per Pablo Iglésias.



Ara caldria escriure sobre altres Primer de Maig, com per exemple els del franquisme. Hi ha alguna persona que s'hi animi?

dilluns, 27 d’abril de 2009

MONTSERRAT, símbol de resistència


Montserrat. Capvespre des de Manresa

"Montserrat, els misteris de la muntanya sagrada" és el títol del llibre que Antoni Batista va publicar l'any passat.

Amb motiu de la publicació del llibre, Joan Tapia el va entrevistar a EL PERIODICO. Reproduim allò més significatiu de l'entrevista.

JT.- Montserrat va ser franquista?
- Durant la guerra hi va haver persecució religiosa i en un primer moment Franco va ser rebut com a alliberador. Però es van desenganyar. El final de la guerra no va portar la pau.

JT.- Què va ser el Terç de Nostra Senyora de Montserrat?
- Una agrupació de requetès catalans que lluitaven amb Franco. Cantaven el Virolai i feien servir la marca Montserrat, però el monestir estava al marge de les seves activitats.

LES DECLARACIONS A LE MONDE DE L'ABAT ESCARRÉ
JT.- Escarré va saltar del franquisme al catalanisme?
- Escarré, abat des del 1946, és un personatge polièdric i controvertit. Va ser amic de Franco, que entrava al monestir sota pal.li, però la repressió i la persecució a la cultura catalana el van distanciar d'ell. Fins a arribar a les cèlebres declaracions al diari Le Monde.

JT.- Què va passar?
- El 14 de novembre de 1963, quan el règim es preparava per celebrar els 25 anys de pau, Le Monde va publicar una entrevista del seu corresponsal a Madrid a Escarré. Hi afirmava que no havien estat 25 anys de pau, sinó de victòria, i que el règim no era cristià. Va ser un cop per a Franco.

JT.- Per què?
- Era el testimoni contra la dictadura d'un abat benedictí, d'una persona molt rellevant de l'Església i amb una gran credibilitat en els cercles catòlics europeus. Franco no el va tragar i Escarré va acabar a l'exili.

JT.- Com es va fer la declaració?
- Josep Benet i Albert Manent, dos activistes catòlics i catalanistes, van portar Novais a Montserrat. Escarré es va explicar en un llarg monòleg, i després Benet i Manent van construir l'entrevista.

SÍMBOL DEL CATALANISME I DE LA RESISTÈNCIA
JT.- Montserrat es va convertir en un símbol de resistència.
- Montserrat va ser primer un símbol del catalanisme i després un símbol de la resistència a la dictadura. L'assemblea d'intel.lectuals del desembre del 1970 és el germen de l'Assemblea de Catalunya. La Convergència de Pujol i el Reagrupament Socialista de Pallach es funden allà el 1974. Però Montserrat és molt més.

JT.- Què és?
- El Montserrat civil no existiria sense el religiós, una comunitat benedictina, i sense la seva projecció cultural. Montserrat és un símbol de tot Catalunya.

L’acte més popular del santuari de Montserrat, més que la missa conventual o que tots els oficis de Laudes o Vespres dels monjos, és el cant de la salve i el Virolai, al migdia. La basílica aleshores sempre és plena de fidels –i també de turistes– que escolten respectuosament el cant dels escolans. Però quan, acabada la salve, se senten les primeres notes de l’orgue que anuncien el cant del Virolai, veureu que una part dels assistents es posa dempeus: són els catalans, que s’uneixen als escolans per cantar el “Rosa d’abril”, mentre els forasters se’ls miren estranyats. Els catalans han escoltat devotament la salve polifònica, però el Virolai, encara que fonamentalment sigui un cant religiós a la Mare de Déu, és també una altra cosa. De fet, durant el túnel fosc del franquisme va fer més d’un cop d’himne nacional. Així com en alguns locals eclesiàstics, i a Montserrat mateix, es tenien reunions que no es podien celebrar en cap altre lloc, així també, quan no es podia cantar els Segadors, el Virolai va exercir una mena de funció de suplència com a himne català. En algunes concentracions s’hi va cantar amb tota la força d’un cant de protesta contra la dictadura.

El 1880, per a la celebració del suposat mil·lenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, mossèn Jacint Verdaguer va escriure l’esplèndida lletra del Virolai i es va convocar un concurs per posar-li música. Va guanyar el premi Josep Rodoreda, i l’associació d’aquella lletra i aquesta música va fer una bona parella, de les que mai no es desfan. Per cert: quan, ara fa cent vint-i-cinc anys, es va estrenar el Virolai, un crític musical va pronosticar que no duraria...

El virolai. Hilari Raguer
Publicat al número de Juny-Juliol de 2006 de la revista Foc Nou



Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la
catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets
serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els
Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Escrit el dia 27 d'abril de 2009, dia de la Mare de Déu de Montserrat.
Dedicat a la Montserrat González Batlle

A Catalunya, una de 4 dones es diu Montserrat

diumenge, 26 d’abril de 2009

GRÂNDOLA, VILA MORENA (35 anys després)



Grândola, vila morena
Terra da fraternidade,
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena,
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena.

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade,
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade.

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena.

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade.

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira,
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade.

Ahir, 25 d'abril, va fer 35 anys de l'anomenada revolució dels clavells (Revolução dos Cravos) que va significar el final de la dictadura portuguesa instal·lada a Portugal des de feia 48 anys. Cap diari ho va mencionar.



25 d'abril de 1974!

La matinada d'aquell dia (0,25 hores), Ràdio Renascença emet una cançó de José Afonso dedicada a la "Societat Musical Fraternitat Treballadora Grandolense": Grândola, Vila Morena.

Es tracta del senyal acordat per confirmar que la revolució tira endavant i perquè el Movimento das Forças Armadas (MFA) ocupi els punts estratègics del país. El cap de poques hores cau el règim i el dictador Caetano surt cap a l'exili.

Però, abans de rendir-se, Caetano s'ha refugiat en el quartell del Carmo (Lisboa). Els militars sublevats i milers de ciutadans, que no ha fet cas de les crides radiofòniques que els demanen que no surtin al carrer, rodegen el quartel i finalment el conquesten. Caetano cedeix el poder al general Spínola.



Revolucao de Abril de 1974, ruas de Lisboa.Cerco ao Quartel do Carmo

A Espanya, Franco encara es viu i es segueix amb molta atenció (i alguns amb molta emoció) el que passa al país veí. El dictador trigarà més d'un any a morir i fins el 1977 no se celebraran les primeres eleccions democràtiques.

dimarts, 21 d’abril de 2009

MÈMORIA VIVA I LÙCIDA DEL DARRER SEGLE

Avui, 22 d'abril, Rita Levi-Montalcini fa 100 anys. La lúcida i compromesa premi Nòbel és la memòria viva del darrer segle

"Mai he pensat en mi. Viure o morir són la mateixa cosa"
"És ridícul obsessionar-nos per l’envelliment. El meu cervell aviat tindrà un segle, però no coneix la senilitat, és millor que quan era jove. El cos se m’ha arrugat, però no el cervell!"
Aquestes afirmacions pertanyen a la neuròloga i premi Nobel de Medicina, Rita Levi Montalcini: la descobridora del factor de creixement nerviós (NFG) que ha permès explicar el creixement de les cèl·lules del sistema nerviós.

La científica assegura que els nostres cervells tenen una gran plasticitat neuronal i que, malgrat la mort de neurones, el cervell troba nous camins per a continuar funcionant. Això si, cal estimular-lo i mantenir-lo actiu i il·lusionat.

Levi-Montalcini el manté actiu: no ha deixat d’investigar i conserva el seu compromís social i la curiositat pel que passa al món. Continua investigant, no admet la paraula jubilació. Opina que la jubilació està destruint cervells; molta gent es jubila i s’abandona, i això mata el seu cervell i emmalalteix.

La seva vista és deficient i la seva oïda no és massa bona. Necessita de la seva secretària per a utilitzar Internet, una de les seves eines favorites, però conserva la vitalitat, la ironia i la lucidesa.


Rita Levi Montalcini va néixer a Torí el 1909. El seu pare, un enginyer apassionat per les matemàtiques, es va negar a deixar-la estudiar. Fa un segle,les dones no feien aquestes coses. El seu futur, per tant, era fer un bon matrimoni i ser mare. Finalment, però, gràcies a la insistència i perseverança(una de les seves virtuts), va poder assolir el seu desig: estudiar. Quan tenia 20 anys, va accedir al batxillerat superior i després a la facultat de medecina, on es gradua.

Es va veure obligada a deixar la universitat, en aplicació de les lleis antisemites del feixista Mussolini. També es va tenir que amagar per evitar la deportació. Malgrat això, no es va donar per vençuda i va muntar un laboratori al seu amagatall i va continuar estudiant i investigant. Durant la guerra, va ser metge de la Resistència i de les tropes aliades.

Acabada la segona guerra mundial va acceptar la invitació de la Washington University in St. Louis (Missouri, EUA). Durant 30 anys hi va ensenyar i treballar i és allà on va descobrir el NGF. El 1986, juntament amb el seu col.laborador Stanley Cohen, rep el premi Nobel de fisiologia i medicina.


La seva carrera és plena d’altres premis i reconeixements. No els mencionaré (podeu cercar-los a la xarxa). Faig menció només a un dels darrers: el 23 d’octubre de l’any passat va ser investida doctora honoris causa per la Universidad Complutense (Madrid).



Solidària, feminista i ecologista.
Laica i agnòstica


La lluita contra la pobresa i les desigualtats socials, la defensa de la igualtat per a les dones i el respecte al medi ambient han estat i són preocupacions bàsiques de Rita Levi-Montalcini. A TIEMPO DE CAMBIOS: PENSAR Y VIVIR A FAVOR DE LA SUPERVIVENCIA DE LA ESPECIE HUMANA, el llibre que va escriure quan ja tenia 96 anys, parla d’aquestes preocupacions i crida l’atenció sobre els perills als que ens enfrontem com a espècie.

La situació del món, de la humanitat, no és bona, però no és desesperada. Podem sortir-nos-en si apliquem noves regles, si som capaços de dur a terme alguns canvis. Hem de fugir dels determinismes"

El futur no està escrit a les estrelles (determinisme exogen), ni en el cor de cada cèl.lula (determinisme endogen). Levi-Montalcini diu que la vida de tot ésser humà és el resultat del programa genètic escrit als seus gens, però també de les condicions ambientals en les que aquest programa es pot desenvolupar i afirma que les condicions influeixen més que els gens.

"Reconèixer i respectar els drets humans equival a assumir deures específics, com el de garantir uns nivells adequats de vida a tots els pobles i, per tant, condicions ambientals acceptables per a les generacions del futur”

“Si canviem la forma d’educar els nens i nens, d’enfrontar-nos amb la vida. Canviarem el món. Els mètodes tradicionals són absurds”

Fins ara, diu Levi-Montalcini, ens hem mogut entre l’autoritarisme victorià, o sigui, fes això perquè tu ets petit i jo sóc gran, i el permissivitat, o sigui, fes el que vulguis.

“La informàtica ens dóna accés a un món nou que no existia fa solament mig segle. A falta d’un nou desenvolupament de la neocòrtex, disposem dels ordinadors”

La informàtica és molt important per a permetre a les noves generacions una visió del món més generosa i intel·ligent”

La incorporació de les dones a les altes esferes polítiques y socials i la seva plena implicació són imperatives per a un nou ordre mundial

Article escrit per Anna González Batlle i publicat al MIRADOR DE LES DONES

dimarts, 14 d’abril de 2009

VISCA LA RES PUBLICA, VISCA LA REPUBLICA!



Roses d'abril republicanes (disseny de Jaume d'Urgell)

Avui, 14 d'abril, fa 78 anys de la proclamació de la segona República.

Només tenim el temps just per escriure aquest post, però no voliem deixar passar l'aniversari. En una altra ocasió en parlarem amb més profunditat.

divendres, 10 d’abril de 2009

BARCELONA, LA CIUTAT DELS CAFÈS

El suplement de LA VANGUARDIA (01/04/2009), Lluís Permanyer escriu sobre el llibre: LA CIUTAT DELS CAFÈS (1750-1880), de Paco Villar, publicat per La Campana.

En reproduim alguns paràgrafs pel seu interés; les negretes, són nostres

"Los cafés han contribuido a modelar la personalidad y el talante de los europeos. Barcelona ha sido una ciudad de cafés, y desde antiguo: muchos, algunos gigantescos y no pocos enriquecidos bajo el signo creativo y lujoso del modernismo.

Todo arranca con el café Caponata, en 1750. Tenía que ser en la Rambla y tenía que ser un italiano. Y es que la Rambla ha sido el núcleo en el que se arracimó un mayor número de estos establecimientos, no sólo en sus comienzos, sino que echaron buenas raíces a través del tiempo; y es que los italianos estuvieron en el origen de la mayoría de cafés, restaurantes y fondas.

A partir de aquel momento comienza un desfile imponente de cafés, en los que, a diferencia, ¡ay!, de nuestros días, en cada uno de ellos mandaba algo básico: la personalidad. No había dos iguales: tal era la riqueza de este fundamental sector ciudadano. La variación, por supuesto, podía ser motivada por la decoración, aunque otros valores añadidos le otorgaban su aquel: la seducción del dueño, unos buenos billares, la condición de cantante, la bondad del café y de otras tentaciones para el paladar, la clientela, ser punto de reunión o de conspiradores.

Cada época ha merecido sus cafés
Y conste que no me refiero a sus usos y costumbres, como el abocador,el recado de escribir, el chorrito de ron, las salas de juegos, la moda del jardín, la escalfeta y demás, que sin duda contribuye a singularizar amplios periodos. O incluso alguna jornada particular, como la disparatada del Carnestoltes.

Me refiero al café como mentidero y territorio propicio para acoger un determinado grupo de ciudadanos a los que mueve una determinada ideología, sea o no política; puesto que, pongo por caso, los masones cultivaban estos cenáculos. Ni que decir tiene que en ciertos momentos se convertían en puntos de reunión de gente politizada e incluso conspiradores. El XIX ha sido particularmente prolífico en los ricorsi,aunque invasiones como la napoleónica también inducían a los encuentros, que pasaban así más inadvertidos que en las casas, siempre que se guardara el consabido disimulo.

PERQUÈ ESTIMO BARCELONA LA VULL REBEL

Barcelona ha millorat. Molt. Em sento barceloní orgullós de la meva ciutat i crec que aquest sentir és comú a moltes i molts. Un cop feta aquesta declaració d’amor, vull pensar-hi una mica més.



De Barcelona se’n poden dir moltes coses bones i dolentes però n’hi ha una d’essencial: els seus habitants en són els protagonistes (fàcil de dir i complex, com Barcelona). M’explico: Hi ha una ciutadania conformista i una de rebel (inconformista, crítica). Els poders públics han tingut importants iniciatives de les que l’Ajuntament ha estat el seu impulsor. En un article del Periódico (5-4-2009) es menciona, una vegada més, la innovació com l’ADN barceloní. Però Barcelona és la resultant d’innumerables factors, on la innovació n’és un i tal vegada no el més determinant.

Sempre m’ha semblat necessari recordar que entre els jocs d’interessos d’una ciutat són importants els moviments socials, obrers i populars. Fa trenta anys, aviat quaranta, els anomenàvem també moviments urbans, moviments ciutadans, moviments de barris i moviment veïnal. El nom, sent important, no determina. L’essencial era, és i serà la mobilització i organització de la població en associacions, grups i plataformes que es plantegen, des dels seus punts de vista, una ciutat millor, moltes vegades oposant-se a iniciatives públiques. Hi ha moltes altres manifestacions de l’ànima d’una ciutat: culturals, esportives, ecologistes, feministes... Totes elles importants. Però el què m’interessa és constatar que en moments de dificultats, de crisis o de dictadures, han estat les expressions de la ciutadania associada, a vegades nuclis minoritaris, els que han anat configurant propostes alternatives de futur. Barcelona és, sintèticament: públic, privat i moviments ciutadans.

En Francesc Reguant (l’autor de l’article d’opinió del Periodico), l’abril de 1979, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va disposar d’una atalaia magnífica per observar els canvis impulsats per la innovació, cert, però també ho és que ho van fer recollint les reivindicacions d’anys enrere... De quan la Brigada Social ens va detenir al Carmel (fa uns dies, els arxius del Govern Civil m’ho recordaven). Eren els anys setanta del segle passat, els anys en que impulsàvem comissions de barri, de mestres, de joves... i,seguidament, les associacions de veïns. Sense les lluites obreres i populars dels 70 no s’explicaria la transformació de la Barcelona de 1979. Així mateix, sense les lluites de les associacions de veïns dels 90 a l’entorn de l’aluminosi (entre moltes altres) la Barcelona del 92 no seria el què va ser.

Se’m dirà que comparo coses d’envergadura molt diferent: l’eufòria i els canvis de la Barcelona de les Olimpíades amb les respostes defensives de les associacions organitzant el veïns afectats per l’aluminosi. Al meu entendre, tant una com l’altra són part definidora de Barcelona. L’alcalde Pasqual Maragall (decisiu), com ho va ser l’organització dels voluntaris i, també, el moviment veïnal que adoptava una posició crítica amb les transformacions d’aquells anys. Tant l’alcalde, cap de l’ajuntament, com totes i tots els dirigents d’una organització ciutadana van ser, senzillament, habitants/ actors, de Barcelona. Cal recordar-ho: la memòria és efímera.

Estic convençut que sempre hi ha hagut i hi haurà persones rebels que critiquin les iniciatives dels poders públics. Benvingudes siguin. El poders públics les han d’escoltar. Davant del Túnel de Bracons, el president Montilla reconeix que s’ha millorat gràcies als ecologistes i a les plataformes que s’hi han oposat. Recordo quan l’alcalde Maragall reconeixia la feina dels crítics amb la Barcelona Olímpica i atorgava a membres de la FAVB unes medalles (contradictori i complex, com Barcelona). Ara el president de la Generalitat segueix aquesta tradició, que al meu entendre, és barcelonina. Em sembla positiu (ja sé que se’n dirà oportunisme, més igual, és). Difícilment trobarem sortides a les dificultats pels camins trillats i ordenats de les classes dominants. Sí, existeixen els que manen perquè disposen dels recursos, calen les seves propostes, però també, les iniciatives dels rebels, dels que es situen (amb tots els matisos que es vulgui) fora dels circuïts dominant per aconseguir una Barcelona de la majoria.

Si voleu és una paradoxa dir que per a la majoria calen iniciatives de minories rebels que s’ajunten per criticar i proposar. En algun moment, se’n va dir participació ciutadana però hores d’ara segurament el concepte ha anat degenerant i cal tornar als orígens i a les essències de Barcelona: ciutat oberta, mediterrània i rebel.

Barcelona s’ho mereix.

Pep Martínez Barceló (soci fundador de l'ÁMIF-Associació Memòria per a IMAGINAR el FUTUR)